La idea de crear castrati va sorgir durant el s.XVI Roma, quan el papa va prohibir que les dones cantaren en les esglésies i en els escenaris. Eren homes capaços de cantar amb una tonalitat molt aguda les veus de la qual acabarien sent objecte de veneració gràcies a [...]la combinació antinatural de to i potència, en emetre's les notes altes d'un xic prepubescent des dels pulmons d'un adult; el resultat, segons comentaven els contemporanis, era màgic i estranyament incorpóreo.[...] Durant l'època barroca van ser l'equivalent als grans estels del pop que tenim actualment. No obstant açò, per a poder gaudir d'aquesta fama, a més de ser uns talentosos cantants, havien de pagar un tribut molt preuat, els seus testicles.
Els xiquets que volgueren conservar la seua aguda tessitura durant els anys barrocs, havien de sotmetre's a una operació quirúrgica, cridada orquidectomia. Aquesta intervenció suposava l'amputació dels testicles, a fi que no pogueren produir hormones sexuals masculines, responsables, entre altres coses, del canvi de veu durant l'adolescència.
La castració com a negoci en contra de tota ètica.
S'estima que uns 4.000 xiquets eren castrats anualment al “servei de l'art”, durant les dècades de 1720 i 1730. Perquè anara efectiva, la castració havia de realitzar-se entre els 8 i 12 anys d'edat. La sobtada popularitat de l'òpera italiana en tota l'Europa del segle XVII el que va generar el sobtat augment internacional de la demanda. Al xiquet italià que naixia amb una veu prometedora ho portaven al local d'un barber-cirurgià en els barris baixos, ho drogaven amb opi i ho ficaven en un bany amb aigua calenta. L'expert tallava els conductes que desembocaven en els testicles, que s'atrofiaven amb el temps. Moltes famílies humils sotmetien als seus xiquets a aquesta barbàrie perquè pogueren guanyar-se un bon sustente i, així, poder traure'ls de la pobresa. No obstant açò, altres joves demanaven voluntàriament ser castrats a fi de preservar la seua angelical veu. El resultat d'aquesta pràctica tan allunyada de l'ètica, era una veu espectacular que conjuminava la dolçor d'un xiquet i la potència d'un adult.
Els castrati, els millors amants de tots els temps i estels cotitzats per reis.
Per a les dones de l'alta societat europea, els castratis eren una icona sexual. Anècdotes i històries sobre la seua contracepció i major resistència deien que aquests podien centrar-se per complet en el desig de la dona -que poc importava per a molts homes de l'època-. El famós cadastre Consolino, va traure bon profit dels seus delicats trets femenins a Londres. Acudia a les cites disfressat amb vestit, i després mantenia una apassionada aventura davant els propis nassos del marit. L'església va prohibir que els castratis contragueren matrimoni, la qual cosa va avivar les flames del desig i el prohibit.
Entre els castrati més famosos van destacar Nicolini, Senesino, Caffarrelli, Salimbeni, entre uns altres. Però el més famós de tots va ser Carlo Broschi -conegut popularment com a Farinelli-, la vida dels quals va ser recreada en la famosa pel·lícula de 1994 que porta el seu nom. La seua castració, segons versions oficials, es va deure al fet que quan era xiquet va patir un accident amb un cavall. Es convertiria en llegenda gràcies a la increïble veu que va adquirir durant els seus llargs anys d'aprenentatge, sota la instrucció de Nicola Porpora. Tothom s'amuntegava per a veure-li, no solament a Itàlia -on seria conegut com il ragazzo o el xic-, sinó també a Viena, Londres i Espanya, on va acabar residint 25 anys sota el mandat del rei Felipe V, al que cantava totes les nits per a guarir-li de la forta depressió que patia.
A continuació un fragment de la pel·lícula anteriorment esmentada.
https://www.youtube.com/watch?v=t9h7oB0TpLY
El declivi del castrati.
El declivi del castrati.
Ja en el segle XIX, la veu dels castrati va ser eradicada dels escenaris, que van decidir incloure la figura de la dona, però aquesta va romandre en l'àmbit religiós. En 1878, el Papa León XIII va prohibir la contractació de nous castrati per part de l'església, excepte en la Capella Sixtina i en algunes altres basíliques papals de Roma, on els castrati van poder quedar-se.
Així sonava la veu de l'últim castrati.
L'últim castrato sixtino va ser Alessandro Moreschi, que va romandre en el cor del Vaticà com a solista fins a 1898, fins que va ser nomenat director del mateix, compaginant la seua faceta de cantant i adreça. Un treball que mantindria fins al seu retir en 1913. Va ser l'únic castrato del que es tenen enregistraments. Moriria en la més absoluta solitud en 1922 als 64 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada