Els maltractaments comencen, de vegades, durant el nuviatge, altres vegades en començar la convivència. En tota societat patriarcal, l'home ha interioritzat rols i valors tradicionalment masculins que el fan sentir amb dret a ser cuidat, atés i complagut per la dona, les quals sempre se les ha fet responsables de l'harmonia de la llar, del manteniment de la unió de la família, de la força de l'amor per canviar la seva parella, etc.
A més a més, l'abandó de la situació de violència és un procés que abraça distints períodes. Després d'una certa sorpresa inicial davant el maltractament, segueix la negació del mateix. La dona intenta negar-se a si mateixa que està sent maltractada. Altra fase del procés és la culpabilitat. La dona maltractada intenta buscar alguna justificació a la conducta del seu marit, en un intent de restar-li responsabilitat. Molt prompte troba referents per la seva pròpia culpabilitat, ja que ell s'afana en justificar la seua conducta violenta.
En aquest punt, encara està lluny el moment en el qual la dona es decidisca a trencar amb el maltractador. Sovint, les dones víctimes de violència de gènere són sotmeses a crítiques per part de la societat, són ratllades d'incoherent quant, fruit del seu deteriorament psicològic i amb la seua voluntat totalment disminuïda o inclòs viciada, defenen l'agressor. Però la veritat és que, amb els passos dels anys ens hem oblidat que des de segles enrere, ens han inculcat els valors que les dones som el sexe dèbil i que tota la responsabilitat de la família recau damunt de nosaltres. Solem entendre que una mare altractada pel seu fill. Per què aleshores, no sols no entenem, sinó que jutgem la conducta de la dona quan el que les agredeix és el seu marit o la seua parella?
Respectem també la síndrome d'Estocolm. Per què llavors ratllem d'incoherents a la dona víctima de violència de gènere, que té eixos mateixos sentiments, no cap a un desconegut, si no cap al seu home, la seva parella, el pare de les seves filles o dels seus fills, l'avi dels seus néts i netes? Per què perdem el temps jutjant a les víctimes en lloc dels agressors? Per tant, es sosté que la violència contra la dona, és un tipus de violència ideològica, producte d'una societat patriarcal, fonamentada en la consideració de la dona com un ser de naturalesa inferior, una ciutadana de segona categoria a la qual se la considera una propietat més d'un baró sobre la que es deu exercir un tipus de control que possibilita el manteniment del poder existent.
Pense que és el pitjor que pot haver-hi, perquè si ens adonem, tots som persones i devem tractar-nos per igual, encara que n'hi haja problemes amb les respectives parelles. Actuament hi ha molts casos de maltractament, tant psicològic, com psíquic, com sexual, i jo crec que es podria arreglar buscant solucions o controlant més els impulsos quan tens ganes d'agredir o insultar greument a la teva parella. Cada vegada es detecten més casos de dones mortes per les seves parelles o ex parelles. Les dones hem crescut i devem fer-nos respectar, que per això hem arribat on estem i tenim la llibertat de dir el que no ens agrada. No dic que no hi haja dones que maltracten als homes, però sempre que sentim violència de gènere ho relacionem amb les dones... En conclusió, crec que açò hauria d'acabar perquè estem en el segle XXI i crec que som suficientment intel·ligents per a deixar a part el maltracte, ja que això perjudica una persona que anteriorment has volgut, t'ha importat i ha significat alguna cosa en la teva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada