Ens agrada sentir por perquè l'emoció que experimentem en veure, sentir o llegir històries de terror és alguna cosa que podem controlar: tancar els ulls, tancar el llibre, apagar la televisió o eixir del cinema. L'estímul desapareix, juntament amb l'emoció. És decisió nostra seguir.
Sobretot, és controlable perquè sabem que va a acabar, i quan acaba arriba una sensació d'alleujament que relaxa l'extrema tensió viscuda, i açò causa plaure. El truc és el plaer.
La por estimula la mateixa zona cerebral del plaer i, per açò, al mateix temps que sentim por també ho gaudim i volem repetir-ho.
Hi ha estudis que suggereixen que el processament de la informació rebuda és clau per a entendre la por. Les imatges són captades per l'amígdala, on processem les emocions primitives, i el que sentirem serà absolutament real. Però al mateix temps, el neocòrtex també està processant aqueixa informació, l'analitza i arriba a la conclusió que la situació de perill no és vertadera i la nostra vida no està en risc, la qual cosa sens dubte és satisfactori.
L'adrenalina corre pel nostre cos, igual que si ens llancem en paracaigudes. Aquesta és una altra explicació de per què fins al 60% dels quals veuen una pel·lícula de terror la gaudisquen, i tornen a per una altra.
Segons Glenn Sparks, científic amb més de vint anys de recerques sobre el tema (i director associat de l'Escola de Comunicació Brian Lamb de la Universitat de Purdue, en Indiana), la sensació que perdura després de l'estímul és el que ens tempta. I, curiosament, no és la de por.
Ens agrada o no ens agrada?
La por és un fixador de records. En un percentatge important, la qual cosa recordem després de l'estímul controlat de la por és el context, la companyia, els riures, els comentaris compartits, encara que després, tot sol, revisquem les escenes i el pànic sorgisca al menor soroll… Sobretot si no hi ha ningú que ens acompanye.
Les històries de terror funcionen principalment per a no avorrir-se. Si sentírem una por vertadera no aniríem al cinema a veure-les ni llegiríem relats que ens espantaren. En paraules de Francisco Clar Izaguirre, professor de psicobiología de la UNED, d'Espanya:
“(…) el que produeixen és certa fascinació en observar el sofriment, la por o la mort des d'una posició fora de perill.”
Por i… atracció física?
Un experiment molt curiós es va realitzar en 1986, sota la direcció del cèlebre neurocientífic nord-americà Joseph Ledoux, i consistia que adolescents de tots dos sexes veren pel·lícules de por. Un de cada parella era col·laborador de l'experiment i seguia instruccions. La idea era provar que l'adrenalina alliberada en situacions arriscades (reals o no) augmentava la dopamina, substància decisiva en el enamorament.
Les conclusions van ser reveladores: els xics van trobar més atractives a les xiques que sentien por, i les xiques als xics que no es van espantar. Aparentment, les dones tendeixen més a la proximitat física quan senten por, i d'allí que els homes les abracen per a «protegir-les».
Una altra dada interessant de l'experiment social va ser que els resultats van apuntar al fet que els homes gaudeixen més d'aquestes pel·lícules que les dones, i una possible explicació és que ells són educats per a no sentir por.
D'altra banda, segons les dades arreplegades per Sparks, amb prou faenes un terç de les persones cerca entretenir-se amb aquest gènere; un altre terç ho evita sistemàticament i la resta tolera l'angoixa que els produeix si aquesta no és molt extrema, o si els agrada la companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada