Pocs llocs poden resultar més bells i suggeridors que el seu palau i els seus exuberants castells. Era estiu i el dia resultava d'allò més agradable, així que no van dubtar a allargar una mica més el seu passeig i cercar el Petit Trianon. Però alguna cosa va ocórrer. A mesura que avançaven pel camí que havia de conduir-los al petit palau, la temperatura va començar a descendir i ambdues dones van experimentar una mateixa sensació: desassossec i ansietat, molta ansietat. D'on venia aqueixa amenaçadora sensació? Per què feia tant fred de sobte?
No van tardar a adonar-se que s'havien perdut. Per complet. Els jardins havien desaparegut per a obrir-se davant elles un camp i unes granges. A un costat van veure una arada abandonada en la carretera i a tres homes passant per les rodalies. Vestien amb abrics verds (recordem que era estiu), i portaven també barrets amb tres becs. Un d'aquells homes es va acostar a elles per a preguntar-los a on es dirigien. Tenia una cara marcada per la pigota i semblava malalt.
Anne i Eleanor van retrocedir espantades, però amb el seu escàs francés van aconseguir respondre-li que cercaven el Petit Trianon. Va ser llavors quan l'home, els va indicar que anaven per mal camí, i que primer, havien de creuar un pont. Ho van fer, van començar a caminar fins a arribar a una planicie on s'alçava un petit edifici similar al Petit Trianon. No obstant açò, tot era molt diferent dels fullets que elles portaven.
Davant de la casa hi havia una dona asseguda en un tamboret i embolicada en unes mantes, semblava trista o malalta. Poc temps després, de la mansió, va eixir un lacau que es va fixar en les dames, en les nostres dues professores sorpreses pel que estaven vivint. Ambdues li van indicar que venien a visitar el Petit Trianon, davant la qual cosa, el lacau, amablement les va conduir fins a una sala. En obrir aquella porta, tot va canviar a l'instant, va desaparéixer el fred, el malestar, la tristesa… I es van trobar simplement, amb un altre grup de turistes que, igual que elles, visitaven el mític edifici vestits amb roba d'estiu, tot en festiva normalitat.
Cap de les dues dones sabia molt bé quines havia ocorregut. Fins que van tornar a Anglaterra i van començar a analitzar cada aspecte que havien vist en aquella experiència, que no hauria durat més de 15 minuts. Van revisar llibres, documents i van parlar amb altres historiadors. El pont pel qual havien creuat per a arribar a Trianon ja no existia, els jardins tampoc eren iguals als de l'actualitat, i els vestits que portaven, encaixaven més aviat amb els de el segle XVIII. I més encara, la dama a la qual havien vist davant la casa embolicada en mantes, encaixava amb les imatges que es coneixien de Maria Antonieta.
Anne i Eleanor, van deduir que havia de ser l'any 1789, un moment de vital importància per a la història de França, uns dies en què, Maria Antonieta, preocupada, endevinava ja tal vegada que el rumb de la seua vida anava a canviar, d'ací la seua angoixa. Havien viatjat, doncs, al passat? Com havia pogut ocórrer? Les dues professores estaven perplexes, però sabien molt bé el que havien experimentat. Encara que més que pensar en viatges en el temps, van deduir que podrien ser més aviat “portes invisibles a uns altres temps”. I què van fer llavors? Parlar amb la Societat de Recerques Psíquiques, on les van rebre amb “cert” escepticisme.
Mai van trobar un vertader recolze en la Societat de Recerques Psíquiques, els qui van resultar ser alguna cosa hermètics i una mica poc inclinats a acceptar aqueix tipus de fenomenologia. Podrien haver acceptat la presència de fantasmes, d'un escenari embruixat, però no dimensions paral·leles o viatges temporals.
Saps el que van fer llavors nostres protagonistes? Escriure un llibre titulat “Una Aventura”, sota els pseudònims Morison i Miss Lamont. El qual, va ser tot un èxit de vendes. No obstant açò, quan es va descobrir els seus autèntics noms, les dues professores van ser cruelment criticades. Ningú les va creure…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada