Pot ser que a simple vista, et sone una mica al famós títol del llibre de Marcel Proust. Però no, en aquest cas la nostra intenció no és endinsar-nos “a la recerca d'aqueix temps perdut”, però les emocions i els sentiments experimentats en aquest abisme d'incertesa cap a qui pateix en primera persona aquesta situació han de ser senzillament horribles. Imagina, per exemple, que viatges en el teu cotxe per una solitària carretera amb la intenció de visitar als teus pares. Et detens un moment i els crides per a avisar-los que en poc més d'una hora arribaràs. Al cap d'uns minuts, escoltes el so del teu mòbil. Són els teus pares, alarmats i espantats per la teua tardança i pel fet de no haver pogut contactar amb tu en molt temps. En un dia sencer.
Pares el cotxe aterrit i et mires a l'espill. Però, com he pogut perdre un dia? Estic en el mateix lloc, seguisc en el meu automòbil i solament han passat uns minuts!… La sensació de pànic i angoixa per part d'aquestes persones és molt elevada. Ara ben què hi ha darrere d'aquests fenòmens? Des d'un punt de vista mèdic parlaríem, per exemple, de trastorns psicopatològics, de demències o clares alteracions neurofisiológiques. Queda clar que ningú pot perdre un dia de la seua vida així com així, ja que aquest tipus d'amnèsies selectives o bé responen a algun tipus de malaltia o al probable consum de determinades substàncies capaces de causar aquests efectes.
Però què ocorre quan cap anàlisi mèdica o psiquiàtric ens dóna indicis de malaltia, lesió o alteració mental? Aquest, inevitablement, és el moment en què el tema deriva en les senderes del paranormal.
Possibles explicacions al “Temps perdut”
Els estudis realitzats -dins de la línia paranormal- dels fenòmens de “temps perduts” o “missing estafe”, ens expliquen que habitualment vénen acompanyats per uns símptomes físics. Abans que la persona perda aqueix lapse temporal en concret, sol patir taquicàrdia i inquietud, una acceleració cardíaca molt elevada que quasi sempre precedeix a aqueixa desconnexió mental de la realitat i del present en el qual es troba.
Com a exemple, val la pena detenir-nos en l'il·lustratiu cas de Betty i Barney Hill, un matrimoni de New Hampshire, a Estats Units. Estàvem en 1960, i la parella conduïa de nit per una carretera poc transitada. En un moment donat, van ser testimonis de com una estranya llum s'acostava lentament al seu cotxe. I què va ocórrer després? Ja ho pots imaginar. El matrimoni Hill, després de perdre de vista a aqueix artefacte, es van adonar, alarmats, de dues coses: que estaven a diversos quilòmetres de la carretera per la qual conduïen i que, sense saber com, havien “perdut” tres hores. Com veus, es tracta del clàssic fenomen d'una abducció, de fet, va ser açò el que se'ls va revelar en una sessió d'hipnosis. Però tots dos van continuar vivint les seues vides amb normalitat sense patir cap efecte físic ni psicològic d'allò; a diferència de moltes altres persones que després d'experimentar situacions semblants declaren no haver-ho superat mai.
Així doncs, una de les explicacions al “temps perdut” és suposadament el fet d'haver sigut abduïdes per entitats extraterrestres amb finalitats d'experimentació. Inquietant i terrorífic, sens dubte. Però aquesta, no és l'única forma en què un pot patir l'experiència del “temps perdut”. Es diu que també és habitual en determinats escenaris carregats d'estranya energia, com la present en el bosc de Hoia-Baciu, o fins i tot quan som testimonis d'alguna aparició fantasmal. No queda clar. El que sí que ens reiteren els experts en aquestes matèries del paranormal és que l'amnèsia no és completa. Al llarg del temps podrem evocar sensacions i sobtades imatges. Alguna cosa realment desconcertant que, de moment, no té fàcil explicació, però sí interessants teories a estudiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada