La tragèdia va arribar molt ràpid a la vida de Barrie. Malgrat viure de manera distingida en el si d'una família victoriana, la seua infància mai va ser fàcil ni encara menys feliç. El seu germà David va morir al cap de 13 anys en caure en un llac congelat. Era el favorit de la seua mare i ell mai va poder fer gens per aconseguir l'afecte dels seus pares ni la proximitat d'aqueixa dona que va viure sempre amb el buit del seu fill major. Tal vegada per açò va cercar sempre el refugi dels llibres, l'empara de la literatura, vivint des de molt primerenc una vida d'adult. Podríem dir que va perdre la seua infància en mancar de cap afecte i d'obligar-se a si mateix a mantenir-se fort en un món difícil. Ací on la seua imaginació era el seu únic refugi.
Es va casar en 1894 amb una bella actriu, Mary Ansell. Però aquesta tampoc li va fer mai massa cas, poc temps després ja comptava amb un amant i amb un clar menyspreu cap a la seua persona. Potser per açò es va refugiar encara més en la seua literatura i en els seus amics escriptors, com Arthur Conan Doyle o Charles Frohman, productor de les seues obres i gran amic al qual, posteriorment, perdria en el navili Lusitania en la Primera Guerra Mundial. Els passejos en solitud també eren un bon refugi per als seus pensaments, d'ací, que la casualitat fera que un bon dia sorgira una trobada. La millor trobada de la seua vida.
Va conéixer a cinc xiquets, fills de Sylvia i Arthur Llewelyn Davies. Eren Peter, George, Jack, Nicholas i Michael. La fatalitat va voler que els pares d'aquests xics moriren, el pare ho va fer en 1907 a causa de sarcoma, i Sylvia en 1910 per una malaltia degenerativa. Barrie es va quedar de la nit al dia, sent el tutor legal d'aqueixos xics dels quals es va ocupar, desenvolupant al seu torn tot un món de fantasia per a ells. Un genial comptador de contes on cadascun tenia el seu paper, eren com no, els seus “xiquets perduts”, xiquets que liderats per Peter Pa corrien grans aventures en el país de Mai de la vida, ací on ningú creixia, on tots podien ser xiquets per sempre.
Era, per dir-ho així, una manera de gaudir d'aqueixa infància que J.M Barrie mai va tenir. Un regal per oferir a aqueixos xiquets perduts -xiquets orfes, per fi a i al cap-, criatures que com ell, es veien obligats a créixer sense pares però amb tot el dret de gaudir de la seua infància. El que va fer va ser retratar a una família suspesa per sempre en un limb, un paradís on tot succeeix una vegada i una altra sense fi. Els pirates moren, els xiquets lluiten, riuen i volen… però mai envelleixen. Perquè fora dels límits de “Mai de la vida”, la mort, pot aconseguir a qualsevol…
El tràgic final dels Xiquets Perduts.
En la vida real, els xiquets creixen, viuen i moren. És inevitable. En nombroses ocasions s'ha associat l'ocorregut amb aquests cinc xiquets adoptats per Barrie amb la mateixa obra de Peter Pa. Però hem de recordar que l'obra en si es va estrenar en 1911 i la Primera Guerra Mundial va esclatar pocs anys després, moment en què la tragèdia va acariciar a aquests xics de manera inevitable i tràgic, també per al mateix Barrie. George va morir en la guerra, Michael, per la seua banda, es va suïcidar en un llac amb el seu amant, i Peter, que va aconseguir ser editor i escriptor, acabaria la seua vida anys després suïcidant-se també, llançant-se a les vies d'un tren. Tota una desgràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada