El jazz.

Va sorgir al segle XIX al sud d'EEUU, es considera una música de treball, ja que la van inventar els esclaus afroamericans per a treballar en grup al mateix ritme.

Al principi sols hi havia els espirituals (el que feien era acostar-se a Déu mitjançant la música. Va evolucionar tan melòdica com rítmicament fins a formar-se el gospel, on predomina el cant responsorial, els artistes més famosos d'aquest tipus de música són Aretha Franklin i Withney Houston), el blues (que expressava la tristesa en la qual vivien com a esclaus, i Eric Clapton és el que predomina) i finalment està el ragtime (música blanca a l'estil negre, on no hi havia gens d'improvisació i Scott Joplin és dels més famosos).

En acabar la Guerra de Successió americana, es va abolir l'esclavitud, aleshores, la població negra es va traslladar a Nova Orleans 1900, on va sorgir un nou estil anomenat Estil Nova Orleans, que és oficialment on naix el jazz.

Els blancs, en intentar interpretar la seua música, van donar lloc als Dixieland, que era música menys expressiva, i amb més domini de la tècnica instrumental, la banda més famosa és l'ORIGINAL DIXIELAND JAZZ BAND, on el que feien era interpretar consecutivament sols de tots els instruments. Després, per anunciar espectacles i fer publicitat dels bars, es trobaven al carrer i improvisaven. El més famós s'anomena Louis Armstrong, trompetista, i va ser el primer gran solista de jazz.

El 1920 la policia clausurà Storyville, llavors es van mudar a Chicago, on va sorgir l'Estil Chicago.

Posteriorment, músics com Louis Armstrong i Joe King Oliver, se'n van anar a Nova York, on va nàixer el swing, que és el èxit més gran del jazz, és feta per a ballar, i predominaven les Big Band, on intervenien molts músics, per tant, en lloc d'haver-hi instruments sols, hi havia seccions de diversos instruments, les Big Bands més famoses són la de Benny Goodman i l'orquestra de Glenn Miller.

Als anys 40, va sorgir el be-bop, on predominava la velocitat i la improvisació com la de Charlie Parker i Red Rodney, el problema és que era blanc, aleshores molta gent estava en contra d'això.

Als 50, el cool-jazz, tot l'oposat al be-bop, dona sensació de seguretat, relaxació, com la música de Gerry Mulligan.

Als mateixos anys es va formar el hard-bop, de Miles Davis, on era ritmes estimulants i frases improvisades.

Als 60, el free-jazz, on improvisaven i hi havia diverses línies melòdiques al mateix temps, tota la música dels seixanta era un desastre a causa de les drogues.

Als anys 70, el jazz fusió, com el jazz rock (Al Di Meola), smooth jazz, que era música chill-out (George Benson) i el jazz llatí (Tito Puente i Paquito de Rivera).

Finalment, al segle XX, va arribar a Espanya, amb Xavier Cucat, que és una referència espanyola en Amèrica per al jazz i el cine. Van adquirir més capacitat per a poder llegir el jazz, com Pedro Hurralde, saxofonista, i Tete Montoliú, pianista cec.