Era una llegenda del Bàltic. Una vella llegenda transmesa de generació en generació com el rumor del mar escampant-se en la platja del temps. Explicava aquella història que un dia, mentre dos mariners estaven immersos en les seues rutines diàries, van escoltar de sobte el meravellós cant de les sirenes. Van quedar enlluernats. Especialment un d'ells, un jove pescador que immediatament, es va enamorar d'una de les sirenes.
També aqueixa bella criatura de l'oceà va sentir el mateix en veure a l'aposte mortal de rostre adobat pel sol i el salnitre del mar. Tant va ser així que no va dubtar un moment a abandonar el seu món, a deixar als seus i perdre la seua immortalitat. Va triar ser una dona amb una vida limitada, que una sirena de vida eterna lamentant aquell amor perdut.
El deixant d'aquesta llegenda danesa va arribar al mateix Hans Christian Andersen, escrivint el seu famós conte en 1837. Va prendre quasi la mateixa idea, però el nostre pescador va ser en la clàssica història un príncep, un príncep per qui la sirena tria disposar de forma humana deixant per sempre la seua cua. Però què va ocórrer després en el conte de Andersen?, que el seu amor no va ser correspost, que l'aposte príncep es va casar amb una altra dama, i que nostra protagonista, trencada de dolor i desesperació, va optar visitar a una bruixa. Es diu que Andersen va voler en tot moment demostrar el poder d'elecció del seu protagonista. Ella va ser qui va voler adquirir una naturalesa humana, ella va ser qui va obtenir un ganivet màgic per part de la bruixa per a assassinar al príncep, i aconseguir així recuperar la seua forma de sirena trencant l'embruixament. Però ho va fer?
En absolut. La sirenita torna al mar, elije llançar-se a ell per a perdre la seua vida. Per a morir. Convertint-se així en escuma de mar, i en un esperit de l'aire. Una llegenda originada segles arrere en la zona del Bàltic, que va ser arreplegada pel famós escriptor. Per a després, recuperar la seua màgia a través d'un escultor, de Edvar Eriksen, qui es va inspirar de nou en la llegenda i el conte per a crear a la seua petita criatura.
La sirenita de Copenhaguen, una supervivent.
Edvar Erikesen desitjava que el seu sirenita tinguera la figura d'un gran estel de l'època, Ellen Price, una ballarina. Però la xica es va negar a posar nua, així que solament va utilitzar el seu rostre. El cos, és el de la pròpia esposa de Eriksen.
A pesar que l'escultura s'instal·lara de manera permanent un 23 d'agost de 1913 en Langelinie, han sigut molts els sobresalts que aquesta tranquil·la sirena ha patit. Tal vegada et sorprenga, però el vandalisme ha fet una mella terrible en aquest clàssic monument de Copenhagen. I costa una mica de creure. Com a mostra, ací van uns pocs exemples del que aquesta sirena de bronze ha hagut de patir:
- En 1961, la van pintar de roig.
- El 24 d'abril de 1964 li van tallar el cap i la van robar. La que té ara, és una altra diferent que va haver de fondre's expressament.
- El 22 de juliol de 1984, algú li va tallar el braç. Però açò sí, li'l va retornar l'endemà passat.
- En 1990, van voler decapitar-la de nou. No ho van aconseguir i li van deixar una cicatriu de 18 centímetres. Però encara hi ha més… vuit anys després, sí que ho van aconseguir. La van decapitar de nou.
- L'11 de setembre de 2003, van arrancar a la Sirenita de la seua roca amb dinamita. Un any després, la van vestir amb un Burka.
- El 8 de març de 2006, algú li va posar un consolador en la mà, i la va pintar de verd.
- El 3 de març de 2007, van pintar a la Sirenita de nou. De quin color? De rosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada