Els hikikomori són aquells que sofreixen d'aquest trastorn, són jóvens que decideixen mantenir-se al marge de la societat, en la seua majoria homes.
Aquestes persones sofreixen d'una espècie de fòbia i ansietat socials que els porta a quedar-se en casa, evitant qualsevol pressió o extres de l'exterior.
COM FUGEN DEL MÓN ELS HIKIKOMORI?
Els hikikomori es tanquen en la seua habitació o en altra sala de la llar, i romanen allí per molt temps, inclòs anys, Les seues activitats solen ser nocturnes, període del dia en el qual solen estar desperts, veien la tele i jugant a videojocs, mentre que les hores de llum les inverteixen dormint.
Això si, tota aquesta inactivitat els resulta sostenible perquè els seus pares els alimenten i els mantenen a pesar d'haver-se convertit en una espècie de desconegut que roman en casa, però al qual pràcticament no veuen.
COM ES MANIFESTA LA SÍNDROME DEL HIKIKOMORI?
La síndrome comença a experimentar els canvis en la seva actitud molt lentament. Generalment, sol començar amb una tristesa constant i la pèrdua d'amistats, cosa que els porta a desenvolupar inseguretats i a poc a poc, minimitzar la seva conversació. Aquesta actitud els fa rebre crítiques, especialment en les escoles o instituts, cosa que no els ajuda en absolut a la seva recuperació.
I LA FAMÍLIA DEL HIKIKOMORI?
La seva família sol portar el problema en secret i, generalment, costa que es decideixen a buscar a un psicòleg que puga tractar al jove. El patró d'actuació majoritari és deixar caure tota la responsabilitat en la mare, que és qui s'ha ocupat del jove sempre, i limitar-se a deixar que l'afectat decidisca tornar a la societat. Sense ajuda, sols a partir de la seva maduresa.
En alguns casos, es decideix obligar al jove a l'estranger, on la seua conducta no evoluciona i sols fa que el problema es traspasse a la família que l'acull.
Una reacció tan passiva no l'ajuda i provoca situacions com la que es viu actualment en el Japó. Hui en dia molts hikikomoris tenen ja quaranta anys, després de passar vint anys d'aïllament. Aquests individus pertanyien a la primera generació i el seu regrés a la societat preocupa molt als japonesos, que calculen que, si no es troba una solució, en 2030 poden trobar-se amb un gran problema: els primers hikikomori tindran 60 anys i els seus pares, qui els mantenien, començaran a morir. Què serà d'aquests aïllats individus? Haurà de fer-se càrrec l'Estat? Aquesta síndrome, a més a més, cada vegada està més estés, fins al punt que segons el psicòleg Tamaki Saitô actualment un 1% de la població japonesa és hikikomori.
SUPERACIÓ DEL HIKIKOMORI
Quan decideix tornar a la societat, després de reflexionar-ho i prendre la iniciativa ell mateix, sofreix fora mida. Es troba amb què ha perdut gran part de les habilitats socials i nivell acadèmic. Açò fa que es seguisca sentint insegur respecte a la resta de la població a qui se'ls oculta el seu passat de hikikomori.
Existeixen dues classes de teràpia per a hikikomoris: la japonesa, que recolza la lliure voluntat i procés de l'afectat, i l'occidental, que aposta més per la fermesa de decisions i l'autoritat sobre l'afectat.
EL HIKIKOMORI FORA DEl JAPÓ
Aquesta síndrome també ha arribat a Llatinoamèrica i a Europa, on els jóvens també decideixen aïllar-se de la pressió social externa i tancar-se en la "comoditat" de la seva habitació.
En Espanya, segons l'Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l'Hospital del Mar (Barcelona) assegura que existeixen bastants casos, els quals solen tindre una mitja de temps de aïllament de quasi dos anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada