Tot va començar al desembre de 1997. L'empresa Pacific Lumber Company havia signat ja amb la ciutat de Stanford, a Califòrnia, la tala d'un dels boscos més antics i preuats d'aquesta zona, era un increïble ecosistema on s'alçaven velles sequoies de bellesa ancestral, entre les quals, es trobava una realment especial, a la qual, cridaven “Lluna” i que explicava ja amb més de 1000 anells en el seu tronc. Una meravella indiscutible per a molts i un simple tros de fusta per a uns altres, al que destruir passant-ho pel tall d'una motoserra.
Ara bé, aqueix projecte es va veure de sobte entorpit per la presència d'una xica de 23 anys, que va amenaçar de viure en aqueix arbre que pretenien “assassinar”. El seu nom? Júlia Butterfly Hill, encara que tot el seu cercle personal i les organitzacions per la defensa natural, la coneixien simplement com a “Papallona”. I d'on havia eixit aquesta xica tan tossuda capaç d'amenaçar a una poderosa companyia com la Pacific Lumber? La veritat és que Júlia era una xica humil, algú que havia rebut educació a casa, que havia viscut de caravana en caravana, portant una vida basada en la humilitat i l'amor a la naturalesa.
No obstant açò, va ocórrer alguna cosa en la seua vida que li va donar encara més forces i unió amb els boscos. Amb 22 anys va patir un greu accident de trànsit amb importants seqüeles. El traumatisme craneoencefàlic li va deixar greus conseqüències que va haver d'afrontar amb una teràpia intensiva, i que va superar tenint sempre com a visió, els boscos californians enfront de la seua finestra. D'alguna manera, els devia la vida després d'aqueixa unió, d'aqueix callat suport.
Julia no ho va dubtar i es va pujar a la copa de la secuoya Lluna, i, des d'ací, va poder veure com la Pacific Lumber talava els arbres i cremava altres zones cada 6 dies. Per un temps, van actuar com si no els importara que ella estiguera allí, sobrevivint en una plataforma de 3 metres coberta amb plàstics, amb un petit fogó i uns poals on arreplegar aigua o fer les seues necessitats. Tenia també unes petites plaques solars que li servien per a carregar el mòbil i així, concedir entrevistes i explicar el que allí estava succeint.
Els mesos passaven i no van deixar d'arribar més i més dificultats. Feroces tempestes que quasi li la van portar al sòl de no ser per aqueixa unió que va establir amb Lluna, amb aqueixa sequoia que, segons ella, li parlava i li indicava coses com “les branques rígides es trenquen, subjecta't en les flexibles“. Es va valdre de moltes de les seues fulles i plantes properes per a tractar les seues malalties, va explicar sempre amb el suport de nombroses organitzacions i de diversos famosos com Woody Harrelson que es van acostar a oferir-li la seua admiració.
Però, va servir d'alguna cosa tot aquest esforç, aquest sofriment? Júlia va baixar dels braços de Lluna un 18 de desembre de 1999. Les seues mans feien olor de molsa, el seu cabell a fusta, la seua pell a la brisa del vent humit, i la seua ànima a superació. Es va celebrar un acord en el qual, es va poder establir que ningú talaria a Lluna, ni a cap arbre que estiguera en un radi de 60 metres.
Després d'açò, Júlia va escriure un llibre titulat “El llegat de Lluna”, explicant les seues vivències.
