Centreville existia ja en l'estat de Pensilvania des de 1842, però no fou registrada fins al 1866, moment en què va passar a cridar-se Centralia. Era una ciutat tan pròspera com qualsevol altra en aquells anys. Una ciutat més d'Estats Units que centrava la seua economia en una cosa: la seva mina de carbó.
En pocs anys, la ciutat va començar a tindre escoles, bancs, tavernes, parcs i infinitat de cases on els seus habitants vivien amb normalitat, tranquils en disposar d'una mina garantia el seu futur i el de la mateixa Centralia. Però no sempre va regnar la pau en aquesta menuda ciutat.
En propi fudador de la ciutat, Alexander Rea fou assassinat per una associació clandestina de miners coneguda com a Molly Maguires. Estàvem a mitjans de 1860 i aquest tipus de revoltes eren freqüents, encara que l'esdevinguda en Centralia va tindre la seva repercussió mediàtica en aquella època. Els culpables del crim foren penjats i, encara que durant uns anys els assassinats i incendis foren constants, la cosa va paréixer calmar-se amb l'arribada del nou segle.
A mitjans dels anys 60, Centralia no podia ser més pròspera. Tenia la seva comunicació amb diverses línies fèrries: la de Philadelphia and Reading i la Lehigh Valley, a més a més del seu propi col·legi de primària i secundària, set esglésies, dos teatres, una oficina de correus, cinc hotels, vint-i-set salons, múltiples magatzems i diversos menuts negocis associats a la mineria. Centralia era definitivament, un bon lloc per a viure. Fins que alguna cosa va canviar.
L'incendi de 1962
Fou una cosa casual, sense molta importància. Potser un cigarret mal apagat, l'efecte del sol o inclòs, un foc oblidat per part d'uns excursionistes. Qui sap. El cas és que l'espurna es va prendre aquell matí de 1962 en un menut abocador als afores. En què un abocador que comunicava amb una de les foses de la mateixa mina de carbó, una fosa abandonada que, a poc a poc, fou encenent una vena principal.
Tot el subsòl de Centralia està comunicat mitjançant una extensa i complexa xarxa de carbó, un fet que ens fa entendre per què fou encenent tan a poc a poc però de mode imparable. Pot ser que et parega sorprenent, però la gent va seguir vivint allí fins a 1979. Es van fer diversos intents per sufocar aqueix foc subterrani que anava prenent calladament les entranyes de la ciutat i emergint per menudes vetes, per forats en la carretera, en els sols de les cases, en els parcs... Les flames no es veien cada dia, però aquell infern creixia i creixia en el mateix ventre de la ciutat de Centralia.
Els efectes, no cal dir-ho, foren inevitables. Les persones estaven inhalant monòxid de carbó per la quema subterrània de carbó i les conseqüències es van traduir en seriosos problemes de salut. Tot l'esforç per sufocar l'incendi era inútil. Qualsevol idea, qualsevol proposta per sufocar aquell enemic no servia absolutament de res.
En quin moment va començar a reaccionar la gent? Et preguntaràs. Quan van ser conscients de la gravetat del problema? Fou en 1979 quan un empleat de la gasolinera de Centralia va introduir una vara en els seus tancs de gasolina per a endevinar la quantitat de combustible que li quedava. Quan va traure la vareta, s'adonà que estava bullint, Temperatura? 78º graus centígrads. Això no era res normal...
Molts van començar ja a abandonar la ciutat, però no fou fins a 1984 quan els governs estadounidens es va fer càrrec del tema. Va aprovar un pressupost de 40 milions de dòlars i els seus habitants foren traslladats a poblacions veïnes on iniciar una vida lluny del perill. Encara que, com quasi sempre passa, va haver-hi alguna persona que es va negar a deixar la seva ciutat. És per això que, el dia de hui, es segueix celebrant un servei en l'església de Centralia tots els dissabtes a la nit.
Diuen, que aquesta ciutat continua sent un infern en flames. Un infern que crema des del subsòl i que llança el seu alé calent a través d'esquerdes, a través de la terra del bosc i d'aquest cementiri, on habiten les restes de la majoria dels seus veïns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada