dijous, 25 de desembre de 2014

La vertadera història de “La Bella durmiente”.

La primera versió de 1636: “Sol, Lluna i Talía”.


Començarem amb un advertiment: és molt diferent del que tots tenim en ment. Anem ja a l'inici d'aquesta història, a aqueix “érase una vegada”….
  • La primera versió data del 1636. El conte formava part d'una col·lecció anomenada “Pentamerone” i el seu autor era un cavaller italià: Giambattista Bassile. I quin era el títol del conte? “Sol, Lluna i Talía”.
  • En ella s'explica la història no d'Aurora, sinó de Talía. Segueix havent-hi una maledicció, un encanteri del que savis i astròlegs adverteixen als monarques del regne: quan l'hereva siga una adolescent, es punxarà amb una estella enverinada oculta entre el lli. I què fa el rei? Prohibir l'entrada de lli al palau. Com era d'esperar, no serveix de res. La xica acaba punxant-se amb l'agulla d'una rueca per a filar lli.
  • El rei, desolat, lluny d'enterrar-la, la deixa en la seua habitació coberta per un mantell de vellut. Després, abandonen el palau. Fins a ací, com pots veure, tot és més o menys similar. Però ara arriba la gran diferència…
  • Passen uns 100 anys, i un dia, un jove noble apareix pels voltants acompanyat pel seu falcó i els seus gossos. Està caçant, i casualment es troba amb aqueix palau abandonat. Portat per la curiositat decideix entrar, portant-se una grata sorpresa. Hi ha una jove xica que sembla dormida. En veure que no pot despertar-se, el noble decideix aprofitar-se i simplement… la ultraja. Viola a la jove Talía.
  • Nou mesos després naixen dos xiquets: Sol i Lluna. La jove encara està inconscient, així que els bebès són cuidats per les fades. Un dia, mentre el xiquet està cercant el pit de la seua mare per a alimentar-se, agafa casualment el dit de la seua mare. Ho xucla i li extrau el verí. L'encanteri es trenca. Ací, com pots veure, no fa falta cap besada d'amor.
  • Temps després el jove noble torna al palau. La raó? Li ve de gust “visitar” una vegada més a la seua princesa esvaïda. La seua sorpresa és monumental, no solament per veure a la jove desperta, sinó perquè està acompanyada de dos xiquets. Què ocorre llavors? Gens especial. Talía s'alegra de l'ocorregut i passen junts unes setmanes. Després el noble la deixa per a tornar amb la seua família, perquè, és clar, ja disposa de la seua pròpia esposa. 


El vertader problema arriba quan l'esposa del nostre noble descobreix a la “família secreta” del seu marit. Portada per la ràbia, ordena que es creme a Talía en una foguera i que els xiquets – Sol i Lluna – siguen assassinats i cuinats perquè el seu infidel marit li'ls /els hi menge sense saber-ho. Però tranquil/a…. aquest conte té final feliç malgrat tot. En el moment en què la jove xica va a ser cremada en la foguera, decideix llevar-se una a una les seues peces de roba i, de sobte, cadascuna d'elles emet un so espantós en entrar en contacte amb el foc. Aquest so, capta l'atenció del noble que, aterrit, aconsegueix detenir aquest sacrifici.
I què hi ha de Sol i Lluna? El cuiner es nega a complir tal sacrilegi. El que va servir en la taula, enganyant a la seua senyora, era en realitat carn de cabra. Una proesa que el noble agraeix nomenant-ho tresorer real.
El conte acaba en noces i en una família feliç i unida originada de la casualitat. Açò sí, al final, l'aventura extramarital del jove i el seu secret “ultratge” no té càstig, però sí una estranya recompensa.








Quan Perrault va voler introduir en les seues obres el conte de Talía i dels seus fills, va ser conscient que havia de fer alguns petits canvis escarpelo en mà. El primer que va fer va ser eliminar la violació. Alguna cosa així era, òbviament, inconcebible per al públic infantil.


La princesa seria despertada per una besada, la besada d'un príncep amable, servicial i dolç amb el qual es casaria immediatament. A més, tindrien dues filles, les quals, al costat d'ella mateixa, serien terriblement odiades per la mare del príncep – ací es repetiria una vegada més l'intent de cuinar als fills de la parella-. El conte es va dir, com ja saps, “La Bella Durmiente del Bosc“. Més tard, els nostres benvolguts Germans Grimm ens van portar la versió més almibarada, la que tots coneixem. Aqueixa interpretació més asèptica que podem explicar als més xicotets amb total tranquil·litat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada