Les 10 cançons més enganxoses i per què es ens peguen

1. We Are The Champions, Queen

Un clàssic, un èxit de 1977 que ens anima i ens fa sentir els guanyadors, els més afortunats de l'univers. Aquesta balada composta per Freddy Mercury és un dels himnes del rock més coneguts. A més a més després de ser la cançó oficial del Mundial de Futbol del 94, va adquirir la categoria d'himne de Victoria esportiva per excel·lència.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=04854XqcfCY


2. Wannabe, Spice Girls

Independentment de què t'agraden més o menys i sense comparar-les amb els grandíssims Queen, aquestes britàniques van interpretar en 1996 una de les cançons que més costa llevar-se del cap. "If you wanna be my lover..."

https://www.youtube.com/watch?v=gJLIiF15wjQ&feature=player_embedded
 

3. Y.M.C.A., Village People

Aquest senzill llançat pels Village People a finals dels 70 és un imprescindible en tota festa i en tot cap, no t'ha ocorregut que, de sobte, un dia et fiques a cantar aquesta cançó sense motiu? Ens dóna molt bona onda i diverteix amb el seu ritme.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=CS9OO0S5w2k


4. The Final Countdown, Europe
El grup de hard rock suec Europe ens delatava en 1986 amb aquest brutal tema que segueix ficant-nos la pell de gallina i que una vega escoltem "It's the final countdown!", ja no vam poder llevar-nos del cap.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=9jK-NcRmVcw


5. Mambo nº5, Lou Bega

Una vertadera febre que fa ballar totes i cada una de les partícules que formen el nostre cos. Aquesta cançó fou composta per Dámaso Pérez Prado e el 49, però no va ser fins a 1999 quan va aconseguir el seu èxit de la mà de Lou Bega, alemany. No sé si a tu t'ocorrerà, però jo ja estic ballant i, segurament, em passe cantant-la la major part del dia. "One, two... three, four, five"

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=EK_LN3XEcnw


6. Livin’ On A Prayer, Bon Jovi

"Oh, oh, Livin' On a Prayer!", segur que més d'una vegada que t'ha aparegut màgicament eixa grenya sobre el cap i ens ha pogut evitar aquest tema de Bon Jovi. Fa quasi 20 anys que aquest cantant es va emportar aquest hit, però no hi ha anys suficients que puguen evitar que almenys la tornada, se'ns fique al cap.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=lDK9QqIzhwk


7. Eye Of The Tiger, Survivor

Quan vols motivar-te, que cançó et ve al cap? Eye of the tiger! Segurament, a més a més, no podràs deixar de cantar-la durant dies. La dosis d'adrenalina i motivació necessària per a menjar-nos el món, com Rocky.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=btPJPFnesV4


8. I’m always here, Jimi Jamison

De nou, el cantant de Survivor aquesta vegada en la seva versió més televisiva. Segur que si veies "Baywatchers" (Els vigilants de la platja) se'ns va apegar aquest tema tant i tant dels vuitanta. És escoltar-lo i veure eixos banyadors rojos!

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=ilAJJ3WHg6g


9. Fatlip, Sum41

Altra clàssic, aquesta vegada de l'adolescència. Sols que hages escoltat una vegada aquest tema de Sum41 tens la sensació que pràcticament te la saps i, involuntàriament, un dia t'alces tararejant-la. Curiós, no?

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=CMX2lPum_pg


10. Just Dance, Lady Gaga

La més contemporània i una de les dives del nostre temps ens va presentar aquesta cançó, que es va ficar en les nostres ràdios, ordinadors i reproductors de música per a no deixar-nos parar de ballar. Just dance, gonna' be O.K.!

https://www.youtube.com/watch?v=2Abk1jAONjw&feature=player_embedded


I, per al meu gust, hauriem d'afegit "Never Gonna Give You Up", de Rick Astley, que encara que parega que no siga ell el que canta, si ho és.

https://www.youtube.com/watch?v=dQw4w9WgXcQ





Uns científics de la Universitat de Cincinatti (E.E.U.U.) Van trobar el motiu del fenomen de les cançons més enganxoses.

Eixes melodies que queden en el nostre cervell, gravades a foc, generen una espècie de "picor cerebral", que únicament si repeteixes mentalment la melodia, s'alívia. Es coneix com "earworm" (cuc auditiu) i sol estar vinculada a cançons molt intenses en durant a ritme i amb una lletra "enganxosa" per les seves repeticions. Alguns exemples serien el que hem vist prèviament.

En paréixer, més del 97% de la població, fins al 99% poden experimentar el "cuc auditiu", encara que hi ha gent amb més facilitat que altra. Entre aquestes persones es troben les dones i els músics, que solen viure-ho més sovint.

Chris Smith, un compositor d'interludis musicals de publicitat, assegura que si una cançó té molts canvis i elements musicals, és més difícil d'assimilar. No obstant això, si es repeteix molt sovint, és molt més efectiva.

De fet, el Departament de Psicologia de la Western Washinton University ha anat encara més lluny en aquesta investigació i han assegurat que si una persona, després d'escoltar una cançó, segueix cantant-la mentalment quan aquesta ja ha terminat, és molt fàcil que l'endemà torne a cantar-la.

El Puente Overtoun i els suïcidis canins, misteri resolt?

En el món existeixen infinitat de llocs misteriosos que es troben envoltats de mites i llegendes que els fan famosos no sols pels seus paisatges o fets històrics, si no pels terribles successos que solen tindre lloc en ells. Tal és el cas del pont Overtoun, ubicat en la localitat de Milton, a l'oest d'Escòcia, on almenys un centenar de gossos han decidit suïcidar-se just en travessar aquest pont saltant cap al riu que creua per sota d'ell.

Lord Overtoun, autor d'aquesta obra arquitectònica, mai s'imaginà que seria famós a causa dels actes que cents de gossos fan a partir de l'època dels 60's, quan inexplicables casos de suïcidis de gossos es van començar a entendre per tota la localitat. En paréixer, qualsevol gos que arribara fins als dos últims parapets del pont, es detenia en sec per a després, tirar-se al riu Clyde que corria baix del mateix, trobant la mort.

Es diu que alguns gossos sí que hi han aconseguit sobreviure, encara que amb importants lesions, però encara així, intentaven anar de nou al pont per a intentar llançar-se novament.

Fins aquests dies, la llegenda del Pont Overtoun havia romàs com un enigma sense resoldre, no obstant les teories que tractaven d'explicar aquests terribles successos van sorgir ràpidament fent al·lusió a què forces fosques i sobrenaturals tenien una estreta relació amb els fets d'Overtoun, una de les teories més famosa explica que en 1994 un home anomenat Kevin Moy va acudir al pont Overtoun per a llançar allí al seu bebé, ja que segons ell era l'anticrist, posteriorment ell mateix es va intentar suïcidar, des d'aleshores éssers malignes envolten el lloc captant l'atenció dels més sensibles: els gossos. Així mateix, existís altra teoria d'origen cèltic la qual explica que possiblement aquest lloc es trobe en un espai entre el cel i la terra com que "Overtoun" en l'idioma gaèlic significaria "espai fi".

No obstant això, investigadors han tractat d'explicar incansablement perquè aquests successos ocorreixen i sols als gossos, fent un reconte dels casos confirmats de gossos que van perdre la vida llançant-se del pont van arribar a certes conclusions:

• L'estructura amb la que conta el pont crea una espècie d'aïllament visual a causa dels seus alts murs, pel que possiblement detonen l'estat d'alerta de l'olfacte en els cans.
• El doctor David Sands, qui ha estat investigant sobre aquest fenomen, explica que possiblement la reacció instintiva de saltar del pont es deu al fet que l'olfacte dels gossos percep una olor desconcertant que els porta a reaccionar d'aquest mode.
• Estranyament els suïcidis dels gossos es realitzaven quan els dies estaven buidats o solejats.
• Curiosament les races de cans que van cometre suïcidi en aquest pont eren en la seva majoria Labradors, Collies i Golden Retriever (que compten un sentit de l'olfacte encara més desenvolupat que altres races).

Aquestes possibles conclusions ens porten a comprendre que potser els gossos reaccionen a un instint de supervivència a causa de cert "trastorn" que es produeix com que no poden identificar l'ambient en el qual es troben amb la seua més fidel ajuda per a l'orientació: l'olfacte.

Tu què penses? Creus que el misteri ha sigut resolt? O potser hem de preocupar-nos per forces sobrenaturals que invadisquen al millor amic de l'home portant-lo a la seva imminent mort.

Hachiko i Bobby.

Potser molts coneixeu la història de Hachiko, un gos de raça Akita que esperava cada dia en l'estació de tren a què el seu amo arribara encara que s'havia mort. Aquesta història es va fer molt famosa gràcies a la pel·lícula protagonitzada per Richard Gere.

Però la història d'aquest article és altra menys coneguda, però igualment trist. En Edimburg, un pastor anomenat "Viejo Jock" tenia un gos de raça Skyeterrier. Quan Jock va morir, Bobby va romandre al costat de la seva tomba durant 14 anys. Era un gos tan fidel al seu amo, que els qui visitaven el cementeri asseguraven que no es menejava d'allí més que un breu moment cada dia. Quan s'allunyava de la tomba anava directe al mateix restaurant al qual solia anar amb el seu amo. En aquest restaurant li donaven menjar cada dia, però en quant se l'acabava tornava corrent amb el seu amic ja mort.

Quan Bobby va morir, els habitants d'Edimburg el van soterrar junt amb el seu amo, i alçaren una escultura en el seu honor. És molt trist que pese a tot l'amor que processen els gossos pels humans, encara n'hi haja persones que els maltracten.

El número de telèfon amb línia al més allà.

Podria ser una llegenda urbana si en realitat les morts no estigueren confirmades per la policia. Es tracta d'una història que ens parla d'un número de telèfon en concret que et recomanem no agafar, et parlem del 0888 888 888.

Ho cregues o no, n'hi ha gent que paga elevades quantitats de diners per poder disposar del telèfon més estrany. Són molts els que per exemple, tempten a la sort i busquen la terminació 666, però recentment el que ha alçat major expectació, és eixe. Tota aquesta història s'inicià a Bulgària, quan un ric empresari va voler disposar d'un número de telèfon fàcil de recordar. El més senzill possible. Així que no ho va pensar dues vegades quan va trobar el que t'acabem de donar. Fou feina fàcil, ja que Vladimir Grashnov era director general de la companyia telefònica Mobitel, en Bulgària, el seu país. Diem "era", perquè es va morir en tristes circumstàncies: enverinat per un rival empresarial.

Bé, seguim amb aquesta curiosa crònica del telèfon maldit. En morir Grashnov el número fou a parar a un tal Dimitrov Konstantin. I qui era aquest cavaller búlgar? Doncs un director mafiós milionari gràcies al narcotràfic. Tenia 31 anys i acabà morint en un restaurant holandés després que un enemic de la màfia acabara posant fi la seua vida. Com veus, aquest número pareix estar íntimament relacionat amb els baixos fons... perquè el següent en aquesta llista de "caps" fou precisament un empresari anomenat Dishliev. I com va morir? Quasi del mateix mode. En un sopar i d'un tir mentre sostenia en la seva mà el telèfon mòbil associat a aquest número ja maleït.

Arribat aquest moment, la popularitat del 0888 888 888 era ja imparable. Tant, que la necessitat imperiosa per posseir-lo va portar a nombrosos pujadors anònims a aconseguir-lo com fora, pagant altíssimes quantitats de diners. Però la policia, evidentment, ho va bloquejar durant bastant temps per temes de seguretat i per a seguir investigant. Temps en el qual la llegenda urbana sobre el número maleït ha anat creixent i creixent.

Tant fou així que la premsa internacional començà a fer-se eco de la història, permetent que periòdics de renom com "Daily Mail" o "Telegraph" van estendre encara més la popularitat d'aquest número i el desig de molts per posseir.lo. Incomprensiblement desig per cert. Però, i en què punt es troba ara mateix aquest curiós tema? Doncs aquesta resolt i terminat. Per sempre. Els responsables de la companyia Mobitel han desactivat el número i ja ningú més podrà disposar d'ell mai.

 

 

03:33 a.m, l'hora del temps mort

T'has despertat alguna vegada en mig de la nit i has descobert que eren les 3.33?

Són molts els anys que porten recopilant mils de testimonis en tot el món i de totes les cultures sobre l'"Hora del Mort", és a dir, les 03.33. Sol dir-se que en aquest instant és quan més fenòmens paranormals s'experimenten, instants en què es produeixen sensacions estranyes i inclòs visions fantasmals.

Altra dada a tindre en compte és que moltes persones afirmen que a aquesta hora és quan tenen aquest fenomen anomenat "paràlisi del somni". Inclòs el corrent catòlic ha intentat aportar una pròpia i original explicació. Jesucrist va morir a les 15.00 h, sent les 03.00 am l'hora oposada. Seria una espècie de portal perquè sorgisca tot el que és maligne, que intenta desafiar a la Santíssima Trinitat. Ens aclareix alguna cosa aquesta explicació? No, en absolut.

Òbviament no cal l'aportació dels amants del fet paranormal. Són ells els que ens ofereixen una visió inquietant, explicant que aquell és en moment en el qual es descorre el vel del fet sobrenatural en la seva vertadera essència, per unir el món dels vius i el de les persones que estan en el "més enllà". Un breu instant en què es pot donar una comunicació amb els nostres familiars morts, eixe és un dels instants on no sabem diferenciar allò que és real d'allò que no ho és.


Segons diverses investigacions, el més habitual és que les morts succeeixen entre les 03:00 am i les 05:00 am, perquè en eixa trama horària és quan el sistema immunològic del nostre està més vulnerable. És un instant en què solen morir persones molt malaltes o terminals. Davant la pregunta que li fem als metges i psiquiatres de per què ens solem despertar amb més freqüència a eixa hora, i pel normal, assaltats per l'ansietat i la por, ells ens diuen que un efecte més de l'estrés i també d'un aspecte evolutiu que l'ésser humà segueix experimentant. Es tracta de la por a la nit o al fet inesperat. Una por col·lectiva a la foscor, que es tradueix en una millor funció dels sentits, a una sensació d'alerta que provoca que ens despertem de sobte, com alarmats, com si alguna cosa estiguera passant... Seria com instintiu.

Històricament la nostra espècie era més vulnerable durant la nit que en les hores del dia, per tant, som propens a una major sensació de por durant eixe temps. La por a la foscor se segueix heretant de generació en generació encara que no siguem conscients d'això. En períodes d'estrés i ansietat és més habitual que ens despertem d'imprevist com portats per un pànic asfixiant.

És la ciència la nova religió?

Actualment, la religió està en crisi, i la ciència és l'únic mètode al qual ens aferrem i recorrem per a raspallar les nostres afirmacions.

D'altra banda, sorgeixen crítiques cap a allò que molts comparen com a una nova forma de religió.

L'escepticisme i les crítiques constructives són bones. Sempre cal dubtar d'alguna cosa almenys una vegada. Inclòs de la pròpia sempre, la qual també és criticada per ser usada de vegades de forma inadequada. Els filòsofs són els que s'encarreguen de reflexions sobre que és ciència i que no ho és, sobre el bon ús d'aquesta, etc. Cal ressaltar que molta gent fa un ús incorrecte, no podem qualificar de dogma a allò que teòricament és anti-dogma. A una ferramenta de coneixement que es basa precisament en el dubte i en la revisió constant.

Aquest ús es materialitza de diferents formes. Per exemple, prenent per coneixement inamovible les conclusions trobades en estudis, intentant abastar amb la ciència camps en els quals no es pot entrar, etc.

Sols és més que una forma per apropar-se als fets. El dogma, en canvi, és una veritat que no necessita fets per ser demostrada i que es regeix com a principi per seguir. Un possible exemple és la ciència, si de veritat volem vore-ho així, podria ser el de "seguir el mètode científic", més que el mètode científic per si mateix. Almenys si volem aclarir la realitat del nostre món.

Si el que es busca, en canvi, és generar un sistema d'organització social o de control que aconseguisca un equilibri ràpid i temporal, el mètode científic és un camí massa difícil. La religió, en canvi, donarà millors resultats, o la política o els corrents filosòfiques sense contrast.

La responsabilitat dels resultats trobats pel mètode científic és de la humanitat, no del mètode. És com si, per exemple, li tirem oli bullint a alguna persona, i culpares el dany produït per haver-n'hi escalfat massa l'oli. El marc on s'aplica la ciència i els seus descobriments important, encara que no tot el món puga veure-ho.

El jazz.

Va sorgir al segle XIX al sud d'EEUU, es considera una música de treball, ja que la van inventar els esclaus afroamericans per a treballar en grup al mateix ritme.

Al principi sols hi havia els espirituals (el que feien era acostar-se a Déu mitjançant la música. Va evolucionar tan melòdica com rítmicament fins a formar-se el gospel, on predomina el cant responsorial, els artistes més famosos d'aquest tipus de música són Aretha Franklin i Withney Houston), el blues (que expressava la tristesa en la qual vivien com a esclaus, i Eric Clapton és el que predomina) i finalment està el ragtime (música blanca a l'estil negre, on no hi havia gens d'improvisació i Scott Joplin és dels més famosos).

En acabar la Guerra de Successió americana, es va abolir l'esclavitud, aleshores, la població negra es va traslladar a Nova Orleans 1900, on va sorgir un nou estil anomenat Estil Nova Orleans, que és oficialment on naix el jazz.

Els blancs, en intentar interpretar la seua música, van donar lloc als Dixieland, que era música menys expressiva, i amb més domini de la tècnica instrumental, la banda més famosa és l'ORIGINAL DIXIELAND JAZZ BAND, on el que feien era interpretar consecutivament sols de tots els instruments. Després, per anunciar espectacles i fer publicitat dels bars, es trobaven al carrer i improvisaven. El més famós s'anomena Louis Armstrong, trompetista, i va ser el primer gran solista de jazz.

El 1920 la policia clausurà Storyville, llavors es van mudar a Chicago, on va sorgir l'Estil Chicago.

Posteriorment, músics com Louis Armstrong i Joe King Oliver, se'n van anar a Nova York, on va nàixer el swing, que és el èxit més gran del jazz, és feta per a ballar, i predominaven les Big Band, on intervenien molts músics, per tant, en lloc d'haver-hi instruments sols, hi havia seccions de diversos instruments, les Big Bands més famoses són la de Benny Goodman i l'orquestra de Glenn Miller.

Als anys 40, va sorgir el be-bop, on predominava la velocitat i la improvisació com la de Charlie Parker i Red Rodney, el problema és que era blanc, aleshores molta gent estava en contra d'això.

Als 50, el cool-jazz, tot l'oposat al be-bop, dona sensació de seguretat, relaxació, com la música de Gerry Mulligan.

Als mateixos anys es va formar el hard-bop, de Miles Davis, on era ritmes estimulants i frases improvisades.

Als 60, el free-jazz, on improvisaven i hi havia diverses línies melòdiques al mateix temps, tota la música dels seixanta era un desastre a causa de les drogues.

Als anys 70, el jazz fusió, com el jazz rock (Al Di Meola), smooth jazz, que era música chill-out (George Benson) i el jazz llatí (Tito Puente i Paquito de Rivera).

Finalment, al segle XX, va arribar a Espanya, amb Xavier Cucat, que és una referència espanyola en Amèrica per al jazz i el cine. Van adquirir més capacitat per a poder llegir el jazz, com Pedro Hurralde, saxofonista, i Tete Montoliú, pianista cec.