divendres, 2 de gener de 2015

El terrible “Experiment monstre”.

Un estudi sense ètica ni lògica: el “experiment monstre”.

Europa tremolava ja en les albors d'una possible guerra, un conflicte que no afectaria a Estats Units fins a uns anys més tard. Però podríem dir que en aquells mesos de 1939 tot discorria amb tranquil·litat en el país, i no hi havia res, absolutament gens, que poguera justificar el que es va fer en la Universitat de Iowa aquell any, només les ànsies de curiositat d'un home.

El seu nom era Wendell Jhonson, un patòleg de la parla interessat a esbrinar les causes de la quequesa. Aquesta era una època en la qual encara es tenia la idea, per exemple, que si un xiquet presentava el clàssic trastorn d'espectre autista, es devia a una incorrecta educació per part dels progenitors. El mateix succeïa amb la quequesa. Quin era doncs la teoria del senyor Johnson? Que si una persona era tartamuda o presentava problemes de la parla es devia clarament a un comportament aprés i/o induït a casa.


50f81b23a832a_660x330

Segur que ja intueixes quin era el propòsit d'aquest experiment. Per a dur-ho a terme es va ajudar de la seua millor alumna en la Universitat de Iowa, la jove Mary Tudor, qui no va posar cap objecció a formar part i a ser “mà inductora i executora” d'aquell estudi.

Es van triar a 22 xiquets d'entre 5 i 15 anys d'un orfenat. Xiquets sense família i sense cap empara legal que els protegira enfront del que els anava a succeir. De fet ningú va preguntar tampoc en què anava a consistir aquell estudi dut a terme per un patòleg de la parla, sense ètica ni remordiments. I quin era el propòsit final del seu estudi? Demostrar que si una persona era tartamuda era, precisament, perquè la seua educació així ho havia induït. Per uns progenitors que posaven clares barreres al fet que la parla del xiquet es desenvolupara amb normalitat.

Per a donar proves d'açò Wendell Jhonson i Mary Tudor van dividir als xiquets en dos grups. El primer, al llarg de 5 mesos, rebien feedbacks positius cada vegada que parlaven, sostenint la seua bona expressió i fluïdesa. Els altres 11 xiquets, aquells que van tenir la mala sort de pertànyer al grup experimental de “càstig”, van rebre com et pots imaginar severs càstigs, crítiques i maltractaments psicològics cada vegada que parlaven, des de gener de 1939 fins a maig d'aqueix mateix any.

2883478924_25829f02ab_o (1)_660x330

Els nefasts resultats del “experimente monstre”.


L'estudi del senyor Wendell Johnson no va poder ser més infructuós. Els xiquets del grup experimental “sancionador” no van desenvolupar quequesa. Van quedar marcats per a tota la vida per greus trastorns de personalitat, per ansietat, pànic, per comportaments retrets i, evidentment, molts van deixar de parlar.

Pot ser que et preguntes per què se li coneix com a “experiment o estudie monstre”. Van ser altres estudiants de la Universitat de Iowa els qui li van posar aquest àlies sabent el que duien a terme. I vistes les conclusions, el professor Jhonson no es va atrevir a publicar els resultats; si ho feia, la pròpia universitat podia quedar en descrèdit. El que sí es va succeir de manera immediata va ser la fugida quasi instantània de la seua millor alumna: Mary Tudor, la jove que li havia ajudat en l'estudi.

Per a la nostra sorpresa, l'ocorregut en aquesta universitat no es va fer realment públic fins a l'any 2003, quan el “New York Estafes” va fer un complet reportatge sobre la seua història. Quatre anys després, va ser la pròpia Universitat de Iowa qui va haver de començar a pagar les indemnitzacions a tots aquells xiquets. Un total de 925.000 dòlars.

2621674238_62055289eb_o_660x330

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada