Ja amb vuit anys, Jenny Cockell sabia que no sempre havia viscut a Anglaterra. Els seus somnis se centraven sempre en la humida Irlanda i en uns anys de dur treball i supervivència. També sabia que el seu nom, no sempre havia sigut Jenny. L'altra dona, la que vivia en els seus somnis, es deia Mary. Però mai va poder recordar el seu cognom.
Jenny va intentar sempre portar una vida aparentment normal. Només uns pocs sabien que en realitat, la seua vida estava partida en dues perquè cada dia venien a ella records nous, retazos de l'existència quotidiana d'una dona anomenada Mary, que s'entrellaçava amb la seua. Sabia que aquella Mary, la d'Irlanda, caminava molt, que la seua casa estava prop d'un rierol i que les seues mans i ungles sempre estaven brutes de terra per les creïlles que collia i arreplegava.
Sabia que passava fam i que amb prou faenes menjava carn. Solament farina, pa, llegums… les poques coses que adquiria en un mercat. Una zona propera a un ferrocarril. Jenny sabia també que el seu “Mary”, havia mort en un part als 35 anys, i que la seua mort va ser amb gran desesperació i ràbia. Era massa prompte… els seus fills eren encara massa xicotets per a quedar-se sense mare. Què anava a ser dels seus 6 xicotets? S'anirien a un orfenat, els separarien…
Tal era la intensitat de tots aqueixos sentiments i emocions que Jenny Cockell va ser sotmesa a hipnosis regressiva. I quin va ser el resultat? Els records i el sofriment es van tornar més vívids, amb més detalls. Solament pensava en aquelles sis criatures deixades a la seua sort en aquella Irlanda dels anys 30.
El cas d'aquesta dona va arribar a la BBC, qui es va interessar per la seua història. La van publicar en diversos mitjans i, per a sorpresa de tots, la repercussió va arribar fins a Malahaide, un petit poble d'Irlanda on un granger es va identificar amb aquell relat. Ell coneixia a Mary i als seus sis fills. El seu cognom era Sutton i va morir en l'Hospital Rotunda de Dublín el 24 d'octubre de 1932, a causa de gangrena, pulmonia i toxèmia. I va deixar orfes no a sis, sinó a set fills.
Jeffrey (1923), Sonny (1924), Philomena (1925), Christopher (1926), Francis (1928), Bridget (1929), Elizabeth (1932). Es va trobar la pista del tercer fill, Jeffrey, a Irlanda, qui li va donar les adreces de dos dels seus germans Sonny, i Francis. I què va ocórrer llavors? Va ser Jenny a conéixer-los?
Així va ser, va contactar amb tots ells, tenint una unió molt especial amb Sonny. Pels detalls aportats, els records i les paraules, cadascuna d'aqueixes persones reconeixen en Jenny a la seua autèntica mare. El sofriment en ella ara s'ha atenuat, el dolor per deixar als seus fills xicotets s'ha suavitzat per què sap que han sobreviscut, que són majors, ancians en realitat que han portat una vida plena recordant a aqueixa mare, Mary Sutton, qui ho va donar tot per ells.
És difícil de creure, ho sabem. Un relat sorprenent que, malgrat acceptar o no acceptar, serveix per a fer-nos pensar en el més enllà. En aqueixa dimensió que pot obrir-se després de deixar aquest món, sovint, carregat de sofriments. I ara, dis-nos quina opinió et mereix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada