Ja en 1943 el Primer Ministre britànic, Winston Churchill, i el President nord-americà, Franklin D. Roosevelt, tenien pensat que l'única opció per a donar un bon colp d'efecte al transcurs de la guerra era planejar l'entrada per Normandia, amb la finalitat d'iniciar l'alliberament de l'Europa ocupada.
Dins de les tropes britàniques i de les forces aerotransportades de l'època, estava també la petita unitat dels gossos paracaigudistes, una peça que Churchill va jutjar que també seria d'utilitat per als plans previstos. Aquesta unitat estava formada per tres fantàstics gossos: Bing, Monty i Ranee.
Era en la base de Larkhill Garrison on els gossos rebien el fantàstic ensinistrament necessari per a localitzar mines i explosius. I no solament açò, els gossos solien utilitzar-se com a vigilants i missatgers, animals brillants que no temien als sons de la guerra, que no s'espantaven per les explosions i els tirs. El seu entrenament era molt eficaç i molt intensiu, especialment quant al salt des dels avions. Sembla increïble veritat? Habitualment la seua formació en matèria de paracaigudisme caní, es basava a passar diverses hores en les cabines dels avions. D'aqueixa manera s'habituaven al so, als motors i a l'altitud.
Després venia la part complicada: el salt. Se'ls estimulava amb el seu menjar favorit, aqueixa que rebien una vegada arribaven al sòl en perfecte estat amb els seus entrenadors. Es diu que salt a salt, els animals semblaven fins i tot divertir-se amb aquell treball, perfectes soldats de quatre potes que van formar part de l'exèrcit que va participar en el desembarcament el famós dia D, el 6 de juny de 1944.
El salt en paracaigudes durant el dia.
D El 13º Parachute Regiment and Airborne Forces va eixir de les seues bases amb 20 paracaigudistes, i amb els nostres tres protagonistes: Monty i Ranee i Bing. Es recorda especialment el treball de Bing, perquè dels tres va ser l'únic que va sobreviure i qui majors assoliments va obtenir. El seu salt va ser ja de per si mateix complicat, el seu paracaigudes va quedar enganxat en un arbre i va anar ací on va ser ferit abans de poder ser rescatat pels paracaigudistes “humans”. Però afortunadament van arribar a temps. Malgrat estar ferit, Bing va aconseguir fer allò para el que havia sigut entrenat: va detectar gran quantitat de mines aquell dia i fins i tot va salvar als seus companys d'una emboscada.
Si et preguntes ara pels seus uns altres dos companys, sentim dir-te que el seu final va ser bastant trist. Monty va anar greument ferit i Ranee va desaparéixer enmig del combat. Però açò sí, el preciós Bing va ser guardonat amb la Medalla Dickin, la condecoració que el govern britànic atorga als animals per les seues accions durant els conflictes bèl·lics. Va tenir una vida plena i feliç, va participar en més batalles fins que va morir d'edat avançada en 1955. Si asseus curiositat per conéixer on està enterrat, hauràs d'anar a Londres. La seua estàtua es pot visitar en el Museu del Regiment de Paracaigudistes i Forces Aerotransportades. Una vida dedicada a l'exèrcit on va arribar a ser un vertader heroi.
És trist que els éssers humans hàgem de ficar en les nostres estúpides guerres a altres animals. Però és innegable que el vincle gos-humà no coneix fronteres. Tots hauríem de recordar els sacrificis que han fet aquests i altres animals per nosaltres parell d'aquesta manera respectar-los com es mereixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada