Se sap que el conte de la Bella i la Bèstia disposa de moltes, moltíssimes variants. Que tanca un missatge moral universal per a totes les generacions, i açò, és l'única cosa que no ha canviat. Alguns experts ens indiquen que el seu origen podria provenir del mateix Apuleyo i la seua obra “L'ase d'or”, amb el seu relat “Eros i Psique”. Encara que no queda gens clar.
És un relat de fortes connotacions folklòriques, es va estendre al llarg d'Europa mantenint una idea essencial però variant en gran part dels seus aspectes secundaris. L'eix bàsic que les aparences enganyen, i que una persona notable pot amagar-se sota una imatge bestial, és l'únic aspecte que es manté com a pilar central.
La primera versió que trobem pertany a Giovanni Francesco Straparola. Sota el títol “Li piacevoli notti” (Les nits agradables) va aparéixer en 1550 la història d'una jove que coneix a un ser deforme i estrany sota el qual, s'amaga un bon home.
Més d'un segle després, en 1697, seria el conegut i ja immortal Charles Perrault, qui va portar de nou aquest relat per a incloure-ho en la seua col·lecció “Contes de mamà oca”. Però va ser una altra persona la que finalment, assentaria les bases del conte tradicional que arribaria fins a nosaltres ja sense cap variació més. Va ser una aristòcrata francesa trucada Jeanne-Marie Li Prince de Beaumont, qui en 1756, estant a Anglaterra va decidir arreplegar relats clàssics europeus per a publicar una espècie d'antologia.
Es va trobar llavors amb el conte de la Bella i la Bèstia. Ho va reduir als seus elements més bàsics i ho va adornar d'un rerefons emocional on no faltara un final feliç. La bèstia era una autèntica bèstia meitat humana-meitat animal, i no un home deforme o ple de parracs.
Va transformar a la Bèstia en tot un cavaller, tant, que el seu transformació al final en “príncep blau” quasi se'ns fa innecessària. Va ser llavors la nostra dama francesa Jean Marie de Beaumont, qui va cisellar el conte que tots coneixem… però quin era el seu autèntic origen?
La vertadera història de la Bella i la Bèstia
El seu origen es nodreix d'un relat purament moralista de l'Europa Medieval. Ací no hi ha prínceps, ni cavallers cultes i galants amb els quals ballar en una gran sala il·luminada per canelobres. En absolut. En aquesta història hi ha fam, mort i pietat.
La història comença amb tres germanes, ací on dues d'elles, són realment malvades, com no podia ser d'una altra manera. La tercera és utilitzada per a fer les més penoses tasques, des de netejar la casa, fins a prostituir-se perquè les germanes obtinguen rendibilitat per mantenir-la en la llar.
Cada nit és lligada en una llòbrega habitació on observa la vida exterior. Aqueixa vida que mai podrà tenir perquè a ella, se li ha vetat la llibertat. Un dia, apunta per aqueixa finestra un leprós. Ple de malaltia i misèria li clama a aquesta xica una mica de pietat, té molta fam i solament desitja un simple rosegó de pa.
La nostra protagonista li convida a entrar, deixant que agafe allò que desitge a canvi que simplement, li lleve les cadenes que porta al coll i que les seues germanes li han posat perquè no fuita. EL leprós accedeix. Lleva els lligams de la jove i després sadolla la seua fam.
Quan les germanes tornen i veuen els seus armaris de rebost buits de menjar, culpen a la seua germana d'haver robat. ja que la veuen sense les seues cadenes no dubten a culpar-la i a castigar-la. Cruelment, l'assoten quasi fins a la mort i la tanquen en el soterrani quan ja està agonitzant.
L'endemà torna el leprós, trau el cap per la finestra a la recerca de la xica que tan amablement ho havia ajudat. Però no està. Preocupat, flama a la porta i les germanes, ho reben amb desdeny i repugnància en veure el seu aspecte. El captaire leprós entra en la casa i es lleva els seus parracs, mostrant-se davant elles com el que en realitat és: la mateixa Mort.
Els indica a les germanes malvades que ha deixat el inframons perquè sabia de l'existència d'una dona enormement desgraciada, maltractada per les seues pròpies germanes. I que ha decidit acudir a món terrenal per a castigar-les, per a omplir els seus cossos de pústules i immundícia, de brutícia i malaltia i oferir-los la mort més lenta i dolorosa possible, per fer mal a tan noble dona.
Una vegada aplicat el càstig, la Mort baixa fins al soterrani per a tombar-se al costat de la xica que ho va ajudar, oferint-li un descans plàcid i un pas al més enllà el més dolç possible…
Com pots veure, tampoc queda exempta una lleu i subtil pinzellada de romanticisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada