dissabte, 10 de gener del 2015

La història dels 3 astronautes que van morir somrient.

La Soyuz 11, un nou èxit per a la carrera espacial soviètica.

tierra supercurioso

Els seus noms eren Viktor Patsayev, Vladislav Vólkov i Gueorgui Dobrovolsk. Van ser els triats per a realitzar una tasca aparentment senzilla però molt rellevant per al país. La Soyuz 11 va quedar per sempre en els llibres d'història per ser la primera missió tripulada que tenia com a objectiu habitar una estació espacial. Concretament la Salyut 1.

Els 3 astronautes van ser acomiadats com a autèntics herois, com a genets espacials cavalcant en la seua petita nau espacial un 6 de juny de 1971 rumb a un nou èxit en la carrera espacial soviètica. I així va ser. El 8 de juny els nostres cosmonautes van iniciar ja les primeres tasques en l'estació espacia Salyut 1 orientant els seus panells cap al sol. Alguna cosa tan senzill que immediatament, va arribar a la premsa de tot el món.

Els següents dies van realitzar tasques simples de manteniment, mentre de tant en tant, contactaven amb ells per televisió, recomanant-los que recordaren fer algun exercici per a pal·liar els efectes de la ingravitació. Alguna cosa que en realitat, no havien fet en cap moment durant el seu entrenament previ.

Els 3 astronautes van estar en l'estació des del 7 de juny fins a i 29 d'aqueix mateix mes de juny de 1971, obtenint així un nou rècord de permanència en l'espai. Però arribat aqueix dia, es va decidir que era ja el moment que els herois tornaren a casa…

El somriure inexplicable de la mort.

astronautas supercurioso

Tot indicava que el viatge de retorn avançava sense cap problema. No tenien contacte amb la Soyuz 11, però era alguna cosa normal durant aqueix instant en què les naus travessen de nou la ionosfera. La base estava tranquil·la i confiava que, en solament unes hores el país sencer celebrara un èxit més sense contratemps.

Però alguna cosa va ocórrer. Alguna cosa va estarrufar la pell de tots aquells tècnics que van córrer a rebre la nau aterrada ja en el sòl. Per què no s'escoltava cap so? Per què cap dels tres astronautes es movia per a ajudar-los a obrir l'escotilla? I més encara… Per què somreien d'aquella manera sense moure ni un sol múscul?

Estaven morts. Els tres. En algun moment del viatge de tornada alguna cosa els havia ocorregut sense que la base ho percebera. El desastre estava fet. Ara, era el moment de les anàlisis, de les hipòtesis i del duel.

Durant un temps es va pensar que tal vegada, la cabina havia patit una descompressió sobtada, però les autòpsies van revelar que no existia cap tipus d'hemorràgia interna. Com podia ser? No hi havia trombosi, ni infarts… solament aquells somriures. Aquells sinistres somriures de felicitat.

Una de les explicacions que es van aportar va ser la d'un metge turc, Gultekin Gaymec, qui va recordar a les autoritats mèdiques i tècniques la terrible intensitat de les càrregues elèctriques que existeixen en l'atmosfera, i que solen seguir uns cicles molt pautats. Va ser segurament en el moment en què van entrar a la ionosfera quan van patir aquestes descàrregues, instant en què es va elevar potser en dosis mortals l'alcalosis en la sang i teixits, originant així que el cor es detinguera, provocant aqueix terrible rictus en els tres astronautes…

Des de llavors, i arran del desastre de la Soyuz 11, les nostres naus espacials estan millor protegides exteriorment per a fer front a l'efecte dels camps elèctrics i l'activitat solar. Es desconeix amb certesa que va provocar la mort d'aquests tres astronautes, ja que no es va arribar a un diagnòstic clar. Però el que sí que podem intuir és que, malgrat morir amb un somriure en els seus rostres, no es van anar d'aquest món amb grata felicitat o complaença…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada