El cas de Lydia Fairchild va ser llarg i complex. Va haver d'enfrontar-se a una demanda i a haver de cercar suport legal malgrat no tenir recursos econòmics. Però finalment la seua advocada va cercar documentació de casos similars. De dones les proves de les quals de maternitat eixien negatives, mares als qui la ciència els deia clarament que no havien donat a llum als seus propis fills. Semblant incongruència havia de tenir una explicació.
Quimerisme. Com ja saps, cadascun de nosaltres som únics en el món, disposem del nostre propi ADN, aqueix que podem obtenir a partir de sang, saliva, cabell o un altre tipus de fluids. Però i si et diguérem que existeixen persones que a l'interior del seu cos disposen de dos tipus d'ADN? Segur que estaràs sorprés, però com veus, la biologia humana és sovint tan fascinant com a aterridora, especialment si tenim en compte els problemes que alguna cosa així pot ocasionar. Especialment en temes legals.
El quimerisme humà és alguna cosa realment peculiar i molt poc freqüent. Ocorre quan una persona disposa en el seu cos de dos ADN diferents, el primer estaria en fluids com la sang o saliva, mentre que el segon es trobaria en els teixits interns com poden ser els nostres òrgans.
I quin pot ser el seu origen? Els científics ens desvelen que la causa pot estar en el nostre desenvolupament embrionari. Ací quan sorgeixen dos embrions bessons no idèntics que, finalment, acaben fonent-se en un mateix. Aquest fenomen tan sorprenent deriva en el fet que en el nostre interior, disposem encara d'aqueixos traços d'un germà que mai va arribar a desenvolupar-se, que es va fondre, per dir-ho així, en nosaltres deixant-nos petjades del seu ADN en algunes parts dels nostres òrgans interns.
El normal és que mai ens donem quanta de si patim quimerisme o no, fins que de sobte, per la raó que siga hem de fer-nos algun tipus de prova. Com és el cas de la nostra protagonista en aquest article, Lydia Fairchild. Què va ocórrer finalment amb ella? Et preguntaràs. Tot va acabar bé.
Va tenir una infinitat d'audiències davant el jutge, les proves demostraven que el més probable era que fóra tia dels seus fills, però no mare. L'advocada va arreplegar el cas d'una altra dona en la mateixa situació, Karen Keegan, i de la seua particularitat anomenada “quimerisme humà”. Per a recolzar les seues sospites es va sol·licitar que se li realitzara a Lydia la prova de Papanicolau, i, efectivament, va anar llavors quan es va poder demostrar clarament que els seus tres xiquets eren seus. Al fi.
Un fet realment curiós que tots podem patir sense que mai arribem a saber-ho i d'experimentar-ho de la mateixa manera que aquesta dona. No ha de ser res agradable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada