Si passes les teues vacances a Roma i, després de veure la Fontana de Trevi i el Vaticà i tens un ratet lliure, et recomanem que et passes per Santa Maria della Concezione dei Cappuccini. A les seues portes, un cartell que resa “Com vosaltres, nosaltres érem; com nosaltres, vosaltres sereu”, ja et pots fer una idea del que us podeu trobar dins.
L'interior d'aquesta església és bastant modest i xicotet, no obstant açò, una vegada que arribes a la cripta dels caputxins se't posaran els pèls de punta: tota ella està feta amb les restes òssies d'antics monjos de l'ordre!
L'ossera de Wamba.
I si no pots anar-te a Roma, et proposem una altra destinació macabra, aquesta vegada a Espanya. Situada en la petita localitat de Wamba, a Valladolid, l'ossera de l'església de Santa Maria farà les delícies de tots els amants del tenebrós. La sala que conforma aquesta ossera té les seues parets tapinades amb un mosaic acuradament creat a partir de calaveres, fèmurs o tíbies. Es diu que conté els ossos d'uns mil habitants del poble que van viure entre els segles XII a XVIII.
Un altre mement mori similar al que trobàvem en La nostra Senyora de la Concepció dels Caputxins ens acomiada així:
“Com et veus, jo em vaig veure, com em veus, et veuràs. Tot acaba en açò ací. Pensa-ho i no pecaràs.”
Monestir de Sant Franciscà de Lima.
Creuant el toll, a Amèrica també tenim opcions de visitar llocs com a est. El convent i monestir de Sant Franciscà de Lima val la pena ser visitat, independentment del teu gust o disgust pel macabre, ja que es tracta d'uns dels centres arquitectònics més importants de tot Perú. No obstant açò, si estàs cercant la teua dosi de misteri ací també la tindràs; només has de baixar a les catacumbes.
Aquestes criptes van funcionar com a cementeri durant l'època colonial, fins que la recollida dels cadàvers en catacumbes va ser prohibit en 1810. Es diu que aquest recinte conté els esquelets de més de 25.000 persones, els ossos de les quals apareixen actualment cobrint de manera “decorativa” sostres i parets.
El que resulta realment curiós és que no solament no la reconeguen, sinó que pensen que “se'ls ha substituït”. Si has llegit el llibre de Jack Finney titulat “The Bodi Snatchers” (“Els lladres de cossos”) o has vist alguna de les tres versions realitzades referent a aquesta obra de ciència-ficció, segur que el tema ha de recordar-te molt a aquesta síndrome.
En 1997, un d'aquests dos mateixos psicòlegs, Haydn Ellis, va presentar un nou estudi de la síndrome de Capgras, on va descriure el cas de cinc persones. Tots ells patien esquizofrènia i, efectivament, malgrat reconéixer rostres familiars, com més intimitat tenien amb una persona, més els costava identificar-les. La qual cosa venia a demostrar una vegada més, el problema de l'activació emocional per al reconeixement.
Seria doncs una desconnexió entre l'escorça temporal (ací on tots reconeixem rostres o objectes) i el sistema límbic, implicat en les emocions. Després, arribaria el deliri davant una deterioració del raonament de la persona, en pensar que, evidentment, el seu familiar “ha sigut substituït”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada